Algunes de les batalles importants del segle XX, com la II Guerra Mundial,  es van  lliurar per terra, mar i aire. En el cas de la Guerra Civil Espanyola, en canvi, la flota marítima va tenir molt poc protagonisme. Malgrat això, van haver-hi motius perquè es fortifiquès la costa del Mediterrani.

Jaume Carbonell Sebarroja

En la darrera conferència on line organitzada per l´Aula d´Extensió Universitària Timó de Tiana-Montgat es va tractar aquesta qüestió. La disertació, molt ben documentada -amb un ampli desplegament de mapes, plànols i fotografíes-  va anar a càrrec d´Adrián Cabezas, doctor en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona amb la tesi “La defensa de la costa de Catalunya durant la Guerra Civil (1936-1939). Ha escrit altres llibres i articles sobre diversos aspectes locals i militars d´aquest conficte bèl·lic, i forma part del GRIEGC (Grup d´Investigació d´Espais de la Guerra Civil). Es tracta d´una empresa que es dedica a la recerca històrica, científica i tècnica de la Guera Civil; així com a la restauració del patrimoni, l´arqueologia, la catalogació i inventari de restes. També a la difusió a través de publicacions, audiòvisuals, exposicions, cursos i congressos.

Com dèiem al començament, els combats navals van ser escasos, més enllà d´algunes escaramusses, entre d’altres raons perquè la flota republicana va seguir una estratègia molt defensiva al llarg de tot el conflicte. La única batalla remarcable va ser la de Batalla del Cabo de Palos, a 70 km de la costa de Cartagena, el 6 de març de 1938, on els torpedos llençats pels destructors republicans van enfonsar el creuer Baleares, el més modern juntament amb el Canarias. Mai es va portar a terme cap desembarcament de l´armada franquista, encara que mai es va descartar fer-ho en algun moment,  com explica aquest mateix historiador en un article publicat al número 155 de la revista Sàpiens: “El Pla B de Franco. Desvelem l´operació secreta de desembarcamenta Catalunya per sentenciar la Guerra Civil”(2015).Ara bé, un fet va crear un estat de pànic generalitzat a la costa catalana i va encendre totes les alarmes: el bombargeig del creuer Canarias el 30 d´octubre de 1936 a Roses. Va durar només quinze minuts, però van ser suficients per atemorir una població que mai s´havia imaginat que els atacs vindrien per mar. Les cròniques periodístiques dels dies següents no parlen de cap mort, (tot i que va morir un mariner del guardacostes Marinero Canté, vaixell que va ser enfonsat), però si de que la majoria d´habitants aquella nit van abandonar les seves cases i van fugir cap a les muntanyes. La crònica de Rovira i Virgili a “La Humanitat” acaba llençant aquestes preguntes. …”És que el Canarias volia explorar l´àmplia badia del nord català? O és que volia simplement alarmar i espaordir el nostre poble? La presència del vaixell rebel a les nostres aigües, té per objecte de desbordar el tràfic marítim als nostres ports? O bé es tracta de concretar una amenaça que obligui als catalans a distreure poc o molt llur atenció d´altres fronts i a mantenir forces importants dins el propi territori?”.

La resposta no es va fer esperar. Immediatament es va organitzar la defensa i la fortificació de tota la costa mediterrània: des de Portbou fins a Adra (Almeria). Es va crear un sistema de defensa de la costa total, basat principalment en la vigilància de la costa amb la creació de diferents observatoris, (el Maresme va comptar amb molts d’aquests emplaçaments), però sobretot amb la construcció de moltes posicions defensives, on van destacar els emplaçaments d’artilleria de costa o els nius de metralladores. 

D´aquesta defensa se’n van encarregar en un primer moment els milicians voluntaris, seguint les crides a la mobilització als diferents fronts per part de la Conselleria de Defensa i del Servei de Propaganda de la Generalitat; així com el carabiners, que tenien la missió de protegir ports i frontreres. Tots ells havíen d´alertar de qualsevol moviment sospitós –“Atenció als vaixells pirates”-, al destacament de costa més proper, com era el cas del de Mataró, format per 217 soldats.

Segons Adrián Cabezas, hi ha una documentació molt precisa del 15 de març de 1937 sobre els canons que hi havia a la costa catalana destinats a la seva defensa. Al Maresme hi havien varis emplaçaments, dels quals dels de Calella i Mataró no es conserva res, a diferència dels emplaçaments de Montgat, Caldes d’Estrac i en menor mesura de Malgrat de Mar. L´artilleria de costa de Montgat va ser especialment important, no per l´activitat i les instal·lacions d´aquesta població, sinó per la proximitat i la necessitat de reforçar la vigilància de Barcelona. Disposava de quatre canons Krupp de l´any 1898 de 150 mm, que podien disparar projectils només fins a un màxim de 12 kilòmetres. Existeix per exemple el registe d´algun dels dies que es van disparar dotze projectils només com exercici de prova. Els canons -diferents dels dos que se´n conserven i que van ser recentment restaurats-, s´instal·laven damunt d´unes plataformes circulars de formigó (Veure fotografia 1).

Darrera de les plataformes i a reraguarda hi havien petits dipòsits (anomenats “casilleros”) per guardar els projectils, un polvorí que avui està tapiat i les instal·lacions del comandament.

L’altra línea de defensa eren les fortificacions i elements defensius que es trobaven al mateix litoral, amb les trinxeres i nius de metralladores situats a la mateixa platja, existint variats models arquitectònics de formigó. Al Maresme n´hi havia forces i encara se´n conserven uns quants. El de Montgat està situat a la riera de sota l´estació, a tocar de mar (Veure fotografia 2).

També hi havia emplaçaments per metralladores antiaèries, de forma circular. A Montgat se´n pot veure dos emplaçaments d’aquest tipus darrera del túnel del ferrocarril (Veure fotografia 3).

Més endavant, van haver-hi altres bombardeigs navals al Maresme. Segons Adrián Cabezas n´hi ha un de documentat el dilluns 4 de juny de 1937 a la costa de Mataró, a Arenys de Mar-Sant Andreu de Llavaneres i Calella-Pineda de Mar, sempre amb l´objectiu de crear pànic, més que no pas per atacar centres neuràlgics. Altra cosa ben diferent és el que va succeïr al port de Barcelona o el de Tarragona, i en menor mesura als ports de Roses, Palamós i Sant Feliu de Guíxols, on els bombardejos aeris van ser constants i intensos, sobretot entre el maig i el juliol de 1938, per tal de destruir algunes instal-lacions estratègiques i l´entrada de suministres.

Heus aquí una pàgina més de la història d´un conflicte del qual cada dia en tenim més coneixements, gràcies al treball de recerca infatigable d´historiadors com Adrián Cabezas o, en el nostre cas, de l´historiador local Abelard Chimisanas Julià, que ha actualitzat l´arxiu municipal de l´Ajuntament i ha publicat un munt d´articles a les xarxes social. Qui en vulgui saber més coses sobre la Guerra Civil a Montgat, o sobre qualsevol altre episodi de la nostra història, seria bo que el seguís. Així mateix, hi ha molts veïns i veïnes que encara en guarden records directes i indirectes de gran valor per anar reconstruint la nostra memòria històrica.

        Montgat, 24 de gener de 2021

*Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l’Educació a la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l’escola pública, el professorat, història de l’educació, escola i entorn, i l’educació del futur.

Para más información Web de Albert Chimisana : http://chimisanas.cat/