DE MONTGAT A BARCELONA. RUTA HISTÒRICA, SOCIAL I CULTURAL, pel litoral i a peu.

Jaume Carbonell Sebarroja

Jo la vaig fer el primer dia del desconfinament. De la platja de les barques fins al Port de Barcelona (12-13 quilòmetres) vaig trigar tres hores i mitja, amb una parada per esmorzar. Si es fan algunes visites, es clar, es triga una mica més: fins un matí llarg o un dia sencer, tot depén de les aturades i del que es vulgui veure. La ruta, recomanable per a persones de totes les edats i, per descomptat per escoles i instituts,  pot acabar a Barcelona o abans. Es clar que a tot arreu s´hi pot arribar en cotxe, amb bici o amb transport públic, però el més saludable és fer-ho a peu. Hem seleccionat 10 punts d´interès. Les combinacions són múltiples.

1.Parc de les Bateries. Un dels punts més alts del municipi, al barri de Can Ciurana. Gaudeix d´unes excel-lents vistes sobre el mar, Montgat, Badalona i Sant Adrià. Un mirador per entendre l´evolució de la vila: el Montgat del peix -el nucli originari, quan era un barri de Tiana-, el Montgat del fum, amb les fàbriques instal-lades com a resultat de la primera línea de tren de l´Estat (1848) i desaparegudes amb la reconversió industrial de finals dels 80, l´ocupació progressiva dels diversos turons, i les diverses vies de comunicació. El punt idoni per veure la ruta fins a Barcelona.
En aquest parc, malauradament massa abandonat, hi ha clapes de pineda, diversos arbustos mediterranis i una mostra de plantes aromàtiques. També es pot escoltar el cant de diversos ocells. En l´esplanada es mantenen els canons de lers antigues bateries militars de la Guerra Civil. Durant el franquisme i fins a finals dels 80, hi havia un petit destacament que depenia del cuartel del barri barcelonès de Sant Andreu. Uns quants veins de Montgat hi van fer el servei militar.

2.Anís del Mono. Es baixa fins a la costa i es seguex el passeig marítim fins a Badalona. Després de l´estació, a mà esquerra, es troba la fàbrica d´Anís del Mono, fundada pels germans Bosch el 1868 per elaborar de manera artesanal un dels anisats més importants que es prenia per acompanyar la reposteria o també com a carajillo, reventat o perfumat. Durant un temps l´anís i el cognac eren els licors més populars.  L´etiqueta de l´ampolla amb el mono humanitzat, que reprodueix la cara de Charles Darwin, és segons algunes veus un homentatge al creador de la teoria de l´evolució, mentre que per altres és una paròdia.  Aquesta etiqueta ha esdevingut icònica.

L´altre fet destacable són els cartells realitzats per Ramon Casas, el guanyador del concurs convocat per l´empresa, en un moment en que l´art i el cartellisme encetaven una estratègia publicitària de màrketing.  Aquesta fàbrica modernista,  avui priopietat d`Osborne només es pot visitar els tercers diumenges de mes. S´hi pot veure el procés artesanal de producció, amb les sales de destilació, l´arxiu i el despatx del gerent, així com diversos cartells de l´esmentat pintor.
L´imatge del mono amb la cara de Darwin -se´l coneix popularment pel “xulo de Badalona”- compta amb una escultura al mateix passeig marítim, a l´entrada del pont del petroli, una estructura que en més d´una ocasió ha estat afectada i inutilitzada degut als forts temporals.

3.Tèrmica del Besós. Després de creuar el port de Badalona arribem a un dels edificis més emblemàtics de Sant Adrià, que es veu gairebé de tot arreu: les tres xemeneies de la Tèrmica. Tot un símbol carregat d´història i també de futur. Des del 1913, en que va començar a funcionar, hi han desfilat diverses energies: carbó, fuel i gas. Els anys 70 produia el el 39% de l´electricitat de Catalunya, però va anar minvant amb l´ascens de l´energia nuclear. El seu funcionament va suposar un gran impacte ambiental, fins que es va tancar el 2011.

La conflictivitat obrera de finals del franquisme per les millores salarials i de les condicions de treball va arribar a la Tèrmica mentre es construien les tres xemeneis. En una de les manifestacions de protesta un tret de la policia va acabar amb la vida de Manuel Fernández Márquez. Un carrer de la ciutat el recorda. Com en molts d´altres casos cap policia va ser imputat.
En els darrers plens municipals de juliol els Ajuntament de Sant Adrià i de Badalona han aprovat amb l´abstenció d´alguns grups d´esquerra i la negativa d´un altre, el pla director urbanístic  (PDU) per ordenar l´àmbit de les tres xemeneis que es destinarà a activitats econòmiques -de caire més tecnològic, en la línea del 22@-, equipaments, zona verda i vivenda, connectant aquest sector al front marítim i al parc fluvial del Besós. Algunes plaformes veïnals es queixen de la falta de participació ciutadana i de que els interessos especulatius i immobiliaris han primat per damunt de les necessitats populars.

4.Parc Fluvial del Besós. Aquest riu de 18 quilòmetres, que neix a Montmeló, travessa diverses poblacions del Vallès Oriental i desemboca a Sant Adrià, marca la frontera amb Barcelona. A l´altra costat de la ciutat la defineix un altre riu: el Llobregat.

Des del segle X les seves aigues regaven els conreus de Barcelona. Va arribar a convertir-se en un dels rius més contaminats d´Europa, al tenir que passar per una zona molt industrialitzada. A finals del segle XX  es va netejar, es van depurar les seves aigues i, poc després, es va inaugurar el Parc Fluvial del Besós, que arrenca des de Santa Coloma. Una espai gestionat per l´Àrea d´Espais Naturals de la Diputació de Barcelona que ha recuperat nous hábitats per la fauna, manté  diversos tipus de vegetació mediterrània i una zona de gespa.
Actualment és un dels espais verds més grans de l´àrea metropolitana.  Un entorn molt agradable per passejar-hi, practicar l´esport i com a lloc de trobada.
L´escriptor Javier Pérez Andújar a “Paseos con mi madre” explica en clau autobiogràfica les seves vivències d´infància i joventut per la riba d´aquest riu, la platja i els edificis del seu entorn. Un homentatge a una generació d´immigrants vinguts de molts llocs d´Espanya.

5.Barri de la Mina. Cal seguir pel marge del Besós fins arribar al primer pont, un dels accessos d´aquest barri i després prendre l´altra riba fins arribar al Fòrum de les Cultures.

El barri  neix a partir del 1970, a iniciativa del Patronat Municipal de la Vivenda de Barcelona,  per allotjar els barraquistes del Camp de la Bota, Somorrostro, Pequín, la Perona, Can Tunis i Montjuïc, procedents de les fortes onades migratòries de postguerra, a la que avui cal afegir-hi l´immigració extracomunitària (Per conèixer el diversos processos migratoris històrics i actuals es recomana visitar el “Museu d´Història de l´Inmigració”, al mateix Sant Adrià, carrretera de Mataró, 124). L´assentament d´aquesta nova població, majoritàriament en vivendes socials,  que arriba als 15.000 habitants, es fa a costa de molts dèficits de serveis i equipaments que al llarg dels temps s´han tractat d´anar cobrint.
El barri és sovint notícia als diaris degut als conflictes relacionats sobretot amb la droga. Com ho va ser fa ja unes dècades quan s´hi va rodar “Perros callejeros” (1977), on s´explica per primera vegada -després  de “Los golfos” de Carlos Saura- de manera molt directe una història de droga, delinqüència i marginació social. El film de José Antonio de la Loma va ser un èxit, i va encetar el que es coneix com el gènere del cine social “quinqui”. El que no expliquen gaire els mitjans de comunicació és el gran treball educatiu i social que fan una trentana d´entitats per millorar les condicions del bari i per aconseguir una major cohesió social.

6.Fòrum de les Cultures. La ruta cap a Barcelona segueix altre cop al costat del mar. El primer que es veu des de molt lluny és la placa fotovoltaica generadora de llum solar, una de les estructures més singulars de la ciutat. Tot aquest espai es va construir arran de la celebració del Fòrum Universal de les Cultures l´any 2004.  Després dels Jocs Olímpics del 92, l´Ajuntament volia organitzar un nou esdeveniment de gran abast amb un seguit d´exposicions  temàtiques com a pol d´atracció pel turisme i els barcelonins,  però l´impacte de la proposta no va respondre a les expectatives. Es va vendre molt de fum.

El fet és que n´ha quedat una plaça inmensa, i  el gran edifici Fòrum, triangular i de color blau, amb un auditori soterrani. S´hi celebren concerts de gran format i alguns esdeveniments socials i culturals, encara que el seu ús està poc aprofitat. Des del 2011 aquest edifici acull el Museu Blau o Museu de Ciències Naturals de Barcelona. Es tracta d´un viatge per la minerologia, paleontologia, zoologia i botànica de Catalunya, on es combina el rigor científic amb el caràcter divulgatiu i lúdic. “Planeta Vida” és l´exposició central, que es complementa amb aquestes altres: “La Terra avui”; “La Biografia de la Terra” i “Laboratoris de la vida”. Adequat per tota mena de públics i per visites escolars, posant a disposició  materials didàctics de suport.

7. Parc de Diagonal Mar. Ben aprop, també a tocar del mar, es troba aquesta parc públic del districte de Sant Martí, on l´avinguda Diagonal -una de les principals artèries de la ciutat que la creua de nordoest a sudest-, conflueix amb el mar Mediterrani. 

El projecte urbanístic combina elements arquitèctònics  moderns i originals amb una gran diversitat natural. Així, compta amb estructures metàliques i escultòriques que sostenen jardineres de ceràmica, bancs en forma d´onades, estanys, turonets de gespa, ponts, zona infantil i esportiva,…; i amb una gran varietat d´aus acuàtiques, garses, gavines,….Se n´han detectat fins a 159 espècies, amb una presència desigual en funció del procés migratori. També és prou abundant i diversa la vegetació, amb diverses clases de pi, acàcies i palmeres, tamarindos, xipres… I fins i tot un “drago” canari de 150 anys, un dels arbres més emblemàtics d´aquestes illes

8. Poble Nou. Travessem els dos quilòmetres de platjes d´aquest barri històric: Nova Mar Bell, Mar Bella (amb una zona nudista), Bogatell i Nova Icària, platges que van recuperar la qualitat de les seves aigües arran de les actuacions dels Jocs Olímpics del 92. D´aquesta manera Barcelona, que fins aleshores vivia d´esquena al mar, amb platges degradades i amb algun abocador, recupera un front marítim ajardinat que permel el bany massiu. Ara bé, com succeieix amb tota la costa els efectes del canvi climàtic, amb l´escalfament de les aigües, l´augment del seu nivel i fenòmens com el Glòria o similars -que diversos experts assenyalen que aniran a més- incideixen en la reducció de la superfíe de les platges. La solució no és anar abocant terra contínuament -com es fa actualmente- pel seu impacte econòmic i ambiental.

El Poble Nou, fins fa mig segle, era el barri fabril per excel-lència de Barcelona. Li deien el Manchester de Catalunya. Un paisatge grisenc i contaminant, amb el fumejar constant de les xemeneis. Avui algunes de les grans fàbriques s´han convertit en biblioteca i centre cívic, i es mantenen altres símbols del seu passat industrial, molt ben documentar a l´arxiu del barri. Xavier Benguerel a la novel-la “Icària, Icària”, retrata  l´ambient anarquista d´abans de la guerra, així com algunes de les comunes del moviment socialista utòpic dels icarians,  promogut per Etienne Cabet. També van deixar una sòlida empremta les cooperatives de consum i els ateneus obrers i populars.
Si no volem continuar la ruta podem enfilar, a l´alçada de la platja del Bogatell, la Rambla del Poble Nou, una de les més boniques i antigues de la ciutat, amb les seves rotondes, entitats destacables com el Casino de l´Aliança o el Tio Che, on es pot prendre una de les millors orxates i granisats. A partir de Pere IV, la Rambla canvia de fesomia, amb un passeig modern que connecta amb la zona de la Barcelona @, un clúster del coneixement, on la tecnologia , el disseny -també s´hi troba el museu homònim-, l´innovació i la recerca científica, han substituit el vell món industrial. Pocs barris de la ciutat han canviat tant com el Poble Nou en els darrers anys.

9.L´Escola del Mar. Estava situada a la platja de Sant Miquel, en el Passeig Marítim de la Barceloneta, al final del carrer de l´Almirall Aixada. Aquest centre, inaugurat el 1922, formava part de la xarxa d´escoles a l´aire lliure -juntament amb l´Escola del Bosc de Montjuïc i la del Parc del Guinardó-,  creada per l´Ajuntament de Barcelona amb l´objecte d´oferir un lloc saludable als nens i nenes de la ciutat, en un moment en que la tuberculosi feia estralls i es va convertir en una gran preocupació. Sempre ha existit un movimient internacional d´escoles a l´aire lliure per preservar la salut integral dels infants. I ara, am la pandèmia del coronavirus, pren una nova volada.

L´escola, dirigida amb molt criteri educatiu per Pere Vergès, era a tocar del mar i es va convertir en un referent mundial de la nova educació. Moltes de les classes i activitats es feien a la sorra o damunt de les barques. El gener del 1938 va ser bombardejada per l´aviació feixista. Com que era de fusta es va produir un incendi i en pocs minuts no en va quedar res. Va ser traslladada provisionalment al parc de Montjuïc i més endavant, i de manera definitiva (1948), al carrer Gènova 12, del barri del Guinardó, tractant de seguir fins avui els postulats pedagògics originals. Hi ha un projecte arquitectònic, que busca la complicitat de l´Ajuntament, per aixecar en el mteix lloc un edifici semblant perquè es converteixi en un espai de renovació i memòria pedagògica.
Es pot veure el documental “Han bombardejat una escola”, de Mireia Corbera, Anna Morejón i Sandra Olsina, que explica la seva filosofia i trajectòria, il.lustrat amb el testimoni d´exalumnes. I el vídeo de format breu “Va passar aquí. L´Escola del Mar, el somni i la tragedia”, produït per betevé.

10. Barri de la Barceloneta. Hem deixa´t enrera el port olímpic, una zona en regressió on s´està replantejant l´oci nocturn. Hi ha almenys un parell d´obres artístiques remarcables: la torra de l´Aigua, d´estil modernista, al Parc de la Barceloneta i l´escultura del peix daurat de Frank Gerhy que, amb el reflexe del sol sobre les escames, sembla surar sobre la Mediterrània. A sota del Passeig Marítim hi ha un seguit de restaurants prop del mar. Però l´oferta gastronòmica, sobretot de peix i arrossos, la més àmplia de la ciutat, segueix pel Passeig Joan de Borbó i pels carrers estrets d´aquest barri mariner creat el s.XVIII i que durant un temps, va ser una illa. No cal dir que avui -almenys fins l´inici de la pandèmia- era una de les zones més freqüentades pel turisme estranger i la població local.

n un costat del Paseig Marítim hi ha l´Hospital del Mar i, en l´altre, hi tenen la seu dos entitats històriques: els clubs natació Barcelona i Baceloneta, capdaventers en diversos esports d´aigua. Ben aprop hi ha l´ hotel Vela, dissenyat per l´arquitecte Ricard Bofill: un edifici d´un centenar de metres d´alçada, amb quatre columnas al costat que simbolitzen les quatre barres de Catalunya. La seva construcció va ser denunciada per les entitats veïnals i ecologistas -van demanar-ne la seva demolició- pel seu impacte medioambiental i per infringir la Llei de Costes.
Per acabar la ruta es pot seguir per la Nova Escullera o Trencaones, recentment recuperat com espai de lleure i passeig, fins el mirador de la Mediterrània./Montgat.net