Una bona part de les morts han tingut lloc a les
residències. Si, la pandèmia ha agafat desprevingut al
sistema sanitari, afectat per les retallades i les
privatitzacions de fa uns anys, el grau d´abandonament i
d´improvisació encara ha tingut una major incidència a les
residències, amb falta de material i personal, traslladant a
vegades a la gent a altres llocs i amb un aïllament molt
sever. Però el problema més greu és com es gestionen i
com es controlen pels poders públics -Ajuntaments i
Generalitat- aquestes residències. El cas de la de Tiana,
àmpliament comentat en aquest mateix portal de Montgat-
net, que a hores d´ara s´està invstigant, és un exemple il-
lustratiu d´aquest panorama. Convé reconèixer, però, que també hi ha ha hagut exemples de molt bones pràctiques.

En qualsevol cas és evident que, quan arribi la “nova
normalitat”, en el marc del pla de reconstrucció nacional,
caldrà revisar a fons el model d´aquestes residències, així
com la política assistencial a una població cada vegada més
envellida i amb una de les esperances de vida més elevades
del món.

Més enllà de les mancances que cal corregir i de les
estadístiques -perquè al darrera de cada número hi ha
persones amb la seva pròpia història- voldria recordar i
posar en valor aquesta generació que se´n va. Algunes
d´aquestes persones eren infants a la la Guerra Civil -un
conflicte que va deixar unes 500.000 víctimes- i moltes
d´elles mai van oblidar les corregudes als refugis, a les
estacions de metro o als soterranis dels edificis per
protegir-se dels bombardeigs, les cartilles de racionament o
la pèrdua d´algun familiar.

Altres van nèixer a la primera
postguerra, enmig de la foscor de la dictadura franquista,
del silenci imposat als vençuts i d´una austeritat econòmica
on calia apretar-se el cinturó. Van tenir que esforçar-se
molt per tirar endavat la família, amb una gran quantitat
d´emigrants a l´estranger i o d´immigrants de diverses
Comunitats Autònomes a Catalunya per trobar-hi una
feina. Moltes d´aquestes persones no van poder anar a
l´escola -menys les dones que els homes- i algunes van
aprendre a llegir i escriure molt més tard en una escola
d´adults. I poques, molt poques, van acabar els estudis
secundaris i van entrar a la universitat.
És la generació que va començar a col-locar-se -les
dones es quedaven sovint a casa- a les grans fàbriques -,
una bon grapat de les quals van tancar abans d´acabar el
segle. Eren els temps dels inicis ferotges de la globalització,
on les indùstries s´anaven deslocalitzant i avui en paguem
les conseqüències. És la gent que va fer moltes hores
extres, que va lluitar, exposant-se a ser acomiadats de la
feina i a ser detinguts i empresonats, per aconseguir unes
condicions de treball dignes i la recuperació de la
democràcia.

Després d´una vida de molta lluita personal i col-
lectiva, després de tants esforços i sacrificis, se´ls priva
d´una mort digna. Moren en la soledat més absoluta. Sense
sentir l´escalf de la mà de la seva parella o d´un fill, sense
poder rebre la rialla o l´abraçada d´un net. Sense poder
pronunciar ni escoltar un mot de comiat. Només amb un
gest amable de l´infermera de torn, amb molt de dolor i
unes quantes llàgrime. En la solitut més descarnada, sense
cap acompanyament dels seus éssers estimats.
Algú m´explicava que el seu pare, des de que era a la
residència, feia més de quatre anys, rebia la visita diària de
la seva muller, que no el va deixar sol un sol dia, ni al dinar
de Nadal. I ara feia un mes que no l´havia pogut veure. Com
s´ha viure aquesta mort? Han pogut arribar a entendre
aquest desamparament? Quins poden haver estat els seus
pensaments? I amb quin sofriment i quina tristesa ho han
de viure els seus familiars! Els rituals de comiat hauran
d´esperar, sobretot, si se´ls hi vol tributar l´homenatge que
es mereixen, amb la máxima gent.

La gent gran, encara que sigui dur reconeixe-ho, és un
col-lectiu que fa nosa al sistema capitalista, perquè és
improductiu i ja no serveix per tirar endavant l´economia. I
ara encara és més incòmode, perquè és “un col.lectiu de
risc”. Se li ha penjat aquesta etiqueta, que els hi ha caigut
com una llosa: la seva protecció suposa apartar-los. Alguns
governants i mitjans de comunicació l´han tractat amb un
cert menypreu. S´han sentit frases com aquestes: “Han de
ser els l´últims en sortir”. ”Els vells quietes a casa”. I d´altres
encara menys afortunades. Alguns fanàtics ultraliberals no
han tardat gaire a demanar sense embuts l´eliminació
maltusiana dels més dèbils. Un vice-governador dels Estats
Units va declarar: “El avis haurien de sacrificar-se i deixar-se
morir per salvar l´economia” (Dan Patrick, vicegobernador
de Texas, El Mundo, 24 marzo 2020).

Una cosa és que la gent gran necessiti més atenció,
però l´altra ben diferent és que no sigui tractada com una
ciutadania amb tots els seus drets, sense caure en actituds
paternalistes o de desdeny, al considerar-los persones
inútils, ja amortitzades.

No caldria tenir una cura especial dels infants i de la
gent major, els que celebren l´inici de la vida amb una bona
educació i els que mereixen una vida digne, abans i en el
moment de la mort? A més, malgrat les xacres i les
arrugues, en la vellesa hi ha molta bellesa i, sobretot, molta
saviesa i experiència. En les civilitzacions primitives, i
encara avui en algunes comunitats dels països en molts
sentits mal anomenats subdesenvolupats, les persones
ancianes gaudeixen d´un respecte i d´un poder simbòlic
important: són consultades i escoltades, i els seus consells
són molt ben rebuts.
A les nostres societats modernes, en
canvi, tractem d´apartar-los i mrginar-los, privant-los del
contacte amb persones d´altres generacions, llevat dels
familiars. Però cal recordar que hi ha ancians que no tenen
ningú que els visiti.

Ara bé, una cosa és el lloc que el sistema capitalista
reserva per a la gent gran i altra cosa ben diferent és la
sensibilitat i els esforços de moltes persones per mantenir
les millors tradicions d´atenció a als seus avis i àvies,
procurant mantenir-los el més actius possible. Em refereixo
a l´amor i a la cura de les seves filles i fills a les seves
pròpies llars. A la vocació i professionalitat del personal –
altament precaritzat- a moltes residències, com també hem
vist aquests dies. I a l´acompanyament que s´està fent des
de molts municipis a les persones majors que viuen soles.

Cal destacar, en aquest sentit, la tasca lloable que porten a
terme les treballadores socials de Montgat, amb la col-
laboració d´una dotzena de voluntaris i vountàries. Cada
dos dies truquen a una cinquantena de persones que viuen
soles, parlen una estona amb elles, els hi fan la compra, els
hi porten els medicaments i els hi cobreixen altres
necessitats. El voluntariat s´ha abocat amb moltes altres
accions i les mostres de solidaritat són nombroses.
És evident que després d´aquest malson, on s´han vist
les mancances i la fragigilat en el camp de la recerca, de la
sanitat pública i i de la gent gran, caldrà revisar i
modificar a fons aquestes polítiques, i d´una manera
especial la concepció i el model de gestió i control públic de
les residències.
 Aquest col-lectiu ha d´estar més ben atès,
per descomptat. Però amb això no h´hi ha prou. Caldria,
també, donar-li en aquesta generació l´oportunitat de
gaudir d´una major acompanyament, qualitat de vida i
felicitat; i el contacte intergeneracional, més enllà del nucli
familiar, és una de les oportunitats per aconseguir-ho.
Històricament, quasi sempre les persones de diferents
edats han conviscut en espais comuns, on les relacions
socials i els aprentatges mutus fluien de manera natural.
Però, com deia abans, sembla que amb la modernitat tot
això s´ha trencat i s´han anat organitzant guetos en funció
de l´edat. Tot s´especialitza i es tanca dins del seu grup
d´iguals. Els guetos poden ser socials, lingüistics i culturals.

També generacionals. Cal preguntar-se no només que és
guanya amb aquestes agrupacios diferenciades sinó també
que s´hi perd.
Hi ha experiències, malauradament massa escasses,
de convivència intergeneracional molt beneficioses per a
infants, joves i grans. Vet aquí alguns exemples. Alumnes
de diferents nivells van a les residències on reben clases
particulars de lectura, de llengües, d´art o d´història oral. O
persones majors que, quan el seu estat de salut ho permet,
fan al mateix desplaçant-se a les escoles. S´organitzen
encontres entre joves i gent gran per intervanviar i
comentar vivències, lectures, fotografies i diversos
objectes. Es crean corals i orquestes amb les diverses
franges d´edat. S´organitzen grups de consultors d´ancians
per l´assessorament de diverses iniciatives i projectes. Es
construeixen residències al costat d´escoles bressol, i això
permet poder compartir entre petits i grans moments com
l´esmorçar, l´hora del contecontes i algunes festes i
celebracions.
Els vincles que s´estableixen en aquests casos
són d´una força extaordinària, amb vivéncies emocionals i
culturals de gran calat. ¡Poden arribar a aprendre tant els
uns dels altres!
Quan arribin temps millor seria bo organitzar un
homenatge en aquesta generació que tant ha patit i tant ha
donat. Perquè la seva mort solitària es converteixi en una
celebració de la vida: pels que ens han deixat i per tants
altres que s´han recuperat gràcies a la ciència i a la bona
feina de personal sanitari.

 I cal posar la mirada llarga, amb
els recursos que calguin, per protegir, acompanyar i
millorar la vida, cada dia més llarga, d´aquestes persones
majors que segueixen a casa o viuen en residències. Que el
desconfinament, vagi més enllà de la pandèmia, i els hi
permeti tenir una vida i una mort dignes.

*Pedagog, periodista i sociòleg. Ha estat director de la revista “Cuadernos de Pedagogía” i professor a la Facultat d´Educació de la Universitatde Vic fins a la seva jubilació.  Actualment és president del consell assessor del “Diari de l´Educació”. És autor d´una dotzena de  llibres. El darrer és: “L´educació és política”