Aquest període va suposar una revolució en l’educació i el magisteri. Un procés que va quedar truncat per la dictadura franquista, però que la memòria històrica no pot oblidar.

Jaume Carbonell Sebarroja

Colaborador de Montgat.net


Ha estat director de la revista Quaderns de Pedagogia i va treballar-hi com a redactor des dels seus inicis el gener de 1975. És professor de Sociologia de l’Educació a la Facultat d’Educació de la Universitat de Vic. Ha assessorat i dirigit diversos projectes editorials i ha escrit diversos articles i llibres. Treballa en qüestions relacionades amb la innovació educativa, l’escola pública, el professorat, història de l’educació, escola i entorn, i l’educació del futur.

Explica el meu pare a les seves memòries que un dels moments més feliços de la seva vida va ser el 14 d’abril de 1931, el dia en què es va sumar a una munió que, curulla d’alegria, baixava per les Rambles barcelonines per a acostar-se fins al Palau de la Generalitat –seu del Govern català– des d’on es va proclamar el nou règim republicà. S’iniciava un nou període d’aprofundiment democràtic, amb la conquesta d’importants drets civils i reformes socials i culturals d’enorme calat, malgrat les seves contradiccions polítiques i períodes foscos. Existeix sobre aquest tema una ingent i variada literatura de tots els colors. El que aquí toca és ocupar-nos només de l’educació.

Poc després, la publicació d’aquest titular en un periòdic: “El mestre ha de ser el primer ciutadà de la República”, fa que el meu pare abandoni els estudis de Perit Industrial, que acaba de començar, per matricular-se en la recentment creada Escola Normal de la Generalitat. La frase que commou al meu pare la pronuncia el ministre d’Instrucció Pública, Marcel·lí Domingo, un mestre de l’escola pública. L’Escola en la qual ingressa inicia un assaig experimental de pedagogia avançada que segueix l’estel·la del nou Pla Professional del Magisteri, la qual revoluciona aquests estudis. Perquè, per primera vegada, adquireixen el rang universitari. Després de fer tres cursos de cultura general i pedagògica i un quart any de pràctiques, s’accedeix a una plaça en propietat. Se suprimeixen les oposicions, però es contempla una prova de selecció per als estudiants al començament de la carrera. Calia crear nous mestres per les noves escoles. També per enriquir i enfortir moralment i culturalment la democràcia.

A l’Escola Normal de la Generalitat les classes són coeducatives, i l’alumnat participa en el govern del centre, mitjançant unes relacions molt pròximes amb el professorat. El llibre de text se substitueix pel text que l’alumnat confecciona a partir de les seves pròpies anotacions i les consultes bibliogràfiques. L’examen dóna pas a l’avaluació contínua. Les classes magistrals s’alternen amb converses i vius debats, amb la lectura a la biblioteca, amb l’experimentació en el laboratori i amb l’observació directa de la naturalesa. La geografia es fa trepitjant el territori, “amb els peus”, com li agradava dir a un dels seus professors. S’enriqueix la cultura general, amb conferències, audicions musicals o representacions teatrals. S’estimula la reflexió entorn de les teories pedagògiques, en contacte permanent amb el Seminari de Pedagogia de la Universitat, i es coneixen de prop i s’experimenten les metodologies més renovadores, amb visites i pràctiques en els grups escolars. Sempre pensant en l’horitzó d’un magisteri i una ciutadania per la democràcia. Aquesta institució també s’encarrega d’organitzar cursos de perfeccionament docent i les escoles d’estiu, amb interessants converses pedagògiques.

El meu pare explica la seva vivència estudiantil dins d’un clima de llibertat, respecte i pluralisme: “A l’Escola em trobava com a peix en l’aigua: tenia clar perquè estudiava i perquè em servirien els coneixements que pogués aprendre; podia participar obertament a les classes, gràcies a un diàleg obert, en el qual intervenia amb freqüència, preguntant, discutint o intentant aportar aclariments; en el claustre, on representava la classe, em semblava que contribuïa a l’orientació de l’Escola i a la construcció del seu esperit”.

La revolució del magisteri constitueix, sens dubte, una de les seves principals contribucions, però n’hi ha altres igualment significatives. Així, una de les primeres mesures que pren Marcel·lí Domingo és augmentar el sou del professorat, aleshores misèrrim. Una altra és pla de creació de 27.000 unitats escolars –l’any 1931 ja se’n construeixen 7.000–. L’Estat assumeix per primera vegada la responsabilitat plena de l’educació, mitjançant una aposta prioritària per l’escola pública, i la privada passa a ser subsidiària, just el contrari del que succeïa durant la Monarquia. En tan sols vuit mesos la República aixeca tantes escoles com les que crea la Monarquia en catorze anys. I aquest impuls per la construcció d’escoles prossegueix en alguns llocs com Catalunya durant la Guerra Civil, amb la consigna de “Cap nen sense escola”, habilitant-se per a això casernes, hotels i altres edificis.

Altres singularitats de la reforma republicana són el laïcisme de l’ensenyament, la coeducació, la descentralització educativa, el bilingüisme en les comunitats autònomes amb llengua pròpia, la modernització del sistema educatiu i la renovació pedagògica i metodològica, incorporant el pensament liberal de la Institució Lliure d’Ensenyament, el patrimoni de l’Escola Nova o Activa europea i el més granat d’altres corrents innovadors.

Plaça de Sant Jaume. 14 d’abril de 1931 | Foto: Wikipedia

L’escola s’aireja, acaba amb el seu aïllament i s’obre a la vida. Això s’explica de manera bella i precisa en el conegut film “La lengua de las Mariposas”, de José Luis Cuerda, a partir de l’adaptació de diversos contes de Manuel Rivas: un eloqüent exemple d’observació de la naturalesa i del diàleg que estableix l’escola amb el seu entorn natural i social, il·lustrat amb la sorpresa i passió que mostra Pardal –un dels alumnes de Don Gregorio– cap a les bestioles, entre moltes altres seqüències, on es posa en relleu que l’ensenyament pot convertir-se en un saber pròxim i en un descobriment plaent.

El gran mèrit de la República és la fam de coneixement, la creació d’un clima favorable cap a la cultura que aconsegueix vèncer analfabetismes i despertar intel·ligències, gràcies a la confluència entre el desig popular i l’acció de govern. Van quedar, per descomptat, moltes coses per fer i aquesta revolució educativa es va quedar a mig camí. Però va deixar un pòsit que va arrelar en la manera d’entendre l’escola com a projecte humanitzador per a la formació d’una ciutadania culta, lliure i democràtica. I no és exagerat afirmar que la II República es va convertir en l’edat d’or de la nostra pedagogia.

Després del cop del general Franco, la derrota republicana a la Guerra Civil espanyola i la instauració de la dictadura franquista, s’esborren de cop totes les institucions i reformes republicanes, al mateix temps que es prohibeix l’exercici de les llibertats democràtiques i de la lliure circulació d’idees contràries o no afectes al nou règim. La repressió i la depuració fustiguen de manera molt severa el magisteri. Detinguts, empresonats, afusellats i exiliats. Una part significativa del professorat, com a resultat dels tribunals de depuració, és apartada de la docència temporalment o definitivament. Els exiliats fixen la seva residència en diversos països europeus i llatinoamericans. Cal agrair, sobretot, el càlid acolliment que té l’exili espanyol a Mèxic. Allí es funden escoles renovadores de gran qualitat, algunes inspirades en la pedagogia Freinet. Salomó Marqués, un dels més destacats especialistes de l’exili del magisteri, resumeix la paradoxa de la nova situació amb aquestes paraules: “Enriquiment per uns –les aportacions als països d’acolliment– i empobriment per uns altres –la gran pèrdua al nostre país–”.

El meu pare, Pere Carbonell Fita, capità d’artilleria durant la contesa bèl·lica, passa un any en camps de concentració francesos i alguns anys més a la presó. Després de la seva llibertat, ha d’obrir-se camí en altres àmbits professionals. Fins a l’any 1974, gairebé a la ratlla de la seva jubilació, no li reconeixen els estudis realitzats a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Mai va exercir el magisteri –tampoc la meva mare, amb la qual va compartir estudis i també mestra–, però sempre deia que es considerava mestre, i els aprenentatges en aquella Escola li van ser extraordinàriament útils per a les seves activitats professionals: sempre li van acompanyar els seus ensenyaments, vivències i valors, la qual cosa ell anomenava l’esperit de la Normal de la Generalitat. I en les seves memòries subratlla més d’una vegada que, malgrat la derrota militar, mai es va sentir un vençut.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios .